Tornar a l'arrel.
"Root down deep, spread your wings out wide, trust in life, seek and you will rise."
Sam Garret i Mollie Mendoza (cantants i compositors de cançons devocionals)
Sabem que setembre té un ritme particular. No és un mes de gener, que acostuma a venir carregat amb aquesta exigència de reinventar-se de cop. Setembre és més aviat una tornada suau, potser més coneguda: tornem a la rutina amb els seus horaris i compromisos i també sovint tornem a l'estoreta i a aquesta “casa” que és la pràctica. Potser per això hem visualitzat que setembre és, en realitat, un mes d'arrels més que de brots.
Abans de créixer cap amunt, tota llavor creix cap avall, així que el primer que fa no és buscar la llum, sinó el centre de la terra. Necessita ancorar-se abans d'elevar-se. Patañjali parlava de dṛḍha-bhūmi, una pràctica de base ferma, arrelada —perquè sense arrels, cap asana, cap meditació, cap propòsit de "aquest cop sí!" sosté massa. Un sistema superficial aguanta possiblement una temporada, però la primera tempesta se l'endú fàcilment. Una pràctica amb arrels profundes, en canvi, es doblega amb el vent sense trencar-se, i continua evolucionant i nodrint fins i tot en els mesos difícils.
Així que ens ve aquest recordatori tan important de que "l'invisible sosté el visible", fins i tot fora de l'estoreta. Pensem en quan es tala un bosc i es perden les arrels, la terra que abans era sostinguda comença a quebrar-se. De la mateixa manera, el que fem diàriament en silenci —els minuts de pràctica abans que es desperti la casa, la respiració conscient enmig del caos del dia, l'estona de nidra que ningú veu —és el que sosté la resta de l'estructura, encara que no es noti des de fora.
I a més les arrels no creixen soles. Sota terra, els arbres d'un bosc estan connectats per una xarxa de fongs (els biòlegs la diuen xarxa micorrízica): a través d'ella s'avisen de plagues, es reparteixen nutrients, i fins i tot els arbres que moren deixen el que els queda per a alimentar als altres. És un sistema eficient i és una imatge preciosa que reflecteix el que passa aquí, a Mahila: quan una de vosaltres travessa un moment difícil, les altres la sostenen sense que ningú els ho demani; quan una floreix, aquest creixement es percep en tota la sala. Per això tantes de vosaltres parleu d'aquest espai com d'una casa —perquè una casa, en el fons, és això: arrels compartides.
Com canten Sam Garret i Mollie Mendoza, “enfonsa les arrels i obre ben grans les teves ales”: només des de la confiança en el que ja ens sosté (la Vida mateixa) ens despleguem per a créixer.
També hi haurà temporades en les quals sentim que hem perdut les arrels: per un estiu massa carregat de responsabilitats, pel cansament acumulat, per una etapa vital que ens remou el sòl sota els peus. Tot passa, i l'instint de tornar —a l'estoreta, al zafu, a aquesta comunitat —segueix aquí, esperant. A vegades es triga setmanes a recuperar aquesta connexió, i a vegades n'hi ha prou amb asseure's un moment i recordar respirar conscientment.
Així que per a aquest setembre, més que proposar-nos metes noves, us convidem a una cosa més senzilla: tornar. Tornar a la pràctica, tornar a aquesta casa, tornar a les arrels que ja tenim —individuals i compartides —perquè des d'aquí, quan arribi el moment de créixer, ho fem juntes amb fermesa i amor.
