“El cos recorda allò que la ment intenta oblidar.”

Gabor Maté (metge i escriptor especialitzar en el tractament de les addiccions i el trauma).

Hi ha una saviesa callada al cos. Una memòria silenciosa que s'expressa quan no ens permetem sentir. Quan ens acostumem a dir que "tot està bé", fins i tot quan alguna cosa dins nostre crida que no ho està. 

El Dr. Gabor Maté ha observat un cop i un altre com moltes dones - per condicionament, cultura o supervivència - aprenem des de petites a prioritzar les necessitats emocionals dels altres abans que les pròpies. A posar-nos en segon, tercer o últim lloc, gairebé sense adonar-nos-en. No perquè no tinguem valor, sinó perquè hem estat educades per ser "bones". Per a cuidar. Per a sostenir. Et sona? 

Aquesta pressió de ser sempre amables. Estar sempre disponibles. De no molestar. De no fallar. De no dir que no. 

Hi ha una línia invisible que moltes de nosaltres creuem sense saber-ho: la que separa l'amor de l'autoabandonament. La que converteix la cura amb càrrega. L'empatia amb esgotament. La responsabilitat afectiva amb una presó emocional on sentim que no podem decebre a ningú, tot i que això impliqui trair-nos a nosaltres mateixes. 

La saviesa mil·lenària del ioga, i més recentment la neurociència, confirmen que el cos no menteix. I quan la ment ha après a oblidar, a racionalitzar, a minimitzar, és el cos el que en deixa constància. És el cos el que diu "prou".

La proposta d'aquest mes no és una crida a deixar de cuidar. És un recordatori que tu també necessites cura. Un recordatori que no estàs aquí per a sostenir-ho tot tu sola. I que no necessites arribar al límit per a ser mereixedora de cura i descans.